dijous, 18 de gener de 2018

Polpa, de Jordi Masó Rahola

Any de publicació: 2016
Núm. de pàgines: 264
Editorial: Males Herbes (Col·lecció Distorsions, 31)
http://aladi.diba.cat/record=b1841742~S145*cat
Comentat el divendres 26 de gener:
La tertúlia amb en Jordi Masó va servir per fer aflorar la polpa dels 15 relats que conformen aquest recull i per conèixer més detalls dels gèneres i subgèneres de la literatura popular de misteri, fantasia, terror, policíaca, negre...
Tot regat amb molta ironia i sentit de l'humor i amb música de fons per a gairebé cada escena...
Si t'ha agradat potser també t'agradaran:

divendres, 22 de desembre de 2017

Contes sorprenents


Any de publicació: 2016
Núm. de pàgines: 85
Editorial: La Mar de Fàcil

http://aladi.diba.cat/record=b1845646~S145*cat

Els comentarem amb la Marina Cueto, el divendres 22 de desembre a les 18:30h!

dijous, 23 de novembre de 2017

Les darreres paraules, de Carme Riera

Any de publicació: 2016
Núm. de pàgines: 165
Editorial: Edicions 62



Comentada el divendres 24 de novembre amb la Marina Cueto:
El punt de partida curiós de la creació d'aquesta novel·la, tal i com va assenyalar la Marina, és el fet que Carme Riera fos comissària durant un temps d’una exposició sobre Lluís Salvador d'Habsburg. Això va fer que recopilés molta informació sobre el personatge, li agafés certa estima i es decidís posteriorment a escriure'n una novel·la.  
Les lectores i lectors van destacar la caracterització del personatge principal i el seu context històric, tot i que van mantenir certa distància sobre una possible idealització de Lluís Salvador d'Habsburg. La barreja de gèneres, entre la novel·la i les memòries, podria fer veure com un hippie-ecologista a un noble, fet que va derivar el debat sobre el paper dels monarques al llarg de la història.
La Marina també va assenyalar l'estratègia d'un recurs literari que va agradar als lectors i que s'utilitza sovint en les novel·les per jugar amb la versemblança: donar veracitat incloent la pròpia autora en la novel·la, a través d'un manuscrit que es transcriu (com passa en d'altres clàssics i llibres de cavalleries com El Quijote).

dimecres, 18 d’octubre de 2017

T'estimo si he begut, d'Empar Moliner

Any de publicació: 2004
Núm. de pàgines: 203
Editorial: Quaderns Crema



Comentat el divendres 27 d'octubre amb la Marina Cueto:

Es van destacar les similituds estilístiques amb autors com Quim Monzó o Sergi Pàmies, amb qui sovint s'ha vinculat a Empar Moliner, ja sigui per ser de generacions properes, per conrear el gènere dels contes, per la influència d'autors nord-americans... Alguna lectora va dir que Moliner li semblava la germana petita de Monzó, d'altres van afegir que l'estil de Moliner és potser més "directe". Sigui com sigui, Monzó ha estat un dels seus mestres i així ho ha reconegut sempre Moliner amb qui comparteix una forma cínica, àcida i a vegades "gamberra" de veure la vida.

La Marina Cueto va fer constar un punt en comú de molts dels contes d'aquest recull ("La invenció de l'aspirina", "La gran muralla", "El dia de la dona"...): Gent que es creu o es pensa que és especial, única i irrepetible i que acaba descobrint que és completament corrent, normal i mundana... 





Si t'ha agradat potser també t'agradaran:

dijous, 14 de setembre de 2017

Una madre, d'Alejandro Palomas

Any de publicació: 2014
Núm. de pàgines: 242
Editorial: Siruela
http://aladi.diba.cat/record=b1751308~S170*cat


Una madre és una novel·la de sentiments que ens arriba a l’esquelet, al moll de l’os. L’obra se situa unes hores abans de les campanades de cap d’any quan una mare de seixanta-cinc anys ha aconseguit, per fi, reunir a la família per poder celebrar l’última nit de l’any. Una família amb molts perfils diferents amb qui és fàcil identificar-se: és una família corrent amb els problemes d’incomunicació corrents.

Amb un estil curós i molt fi, Alejandro Palomas ens orquestra una novel·la de personatges que han estat marcats fortament pel seu passat, plens de secrets i de mentides. Personatges que tenen una cara A i una cara B i una mare que malda per teixir fils invisibles entre ells per no perdre’ls i perquè no es perdin ells mateixos. A taula, els personatges s’enfrontaran amb el seu passat i les seves ferides obertes, amb una llibreta plena de preguntes sense resposta i una cadira buida on s’hi asseuen totes les seves absències.